Italica
Antiga Ciutat d'Itàlica
El conjunt arqueològic d'Itàlica, situat al municipi sevillà de Santiponce, és l'assentament romà més antic de la península. La ciutat d'Itálica va ser fundada l'any 206 aC. de C. pel general Publio Corneli Escipió per establir-hi els soldats ferits que havien lluitat contra els cartaginesos a Ilipa, lloc on actualment està ubicat el poble d'Alcalá del Río. El nom d'Itàlica prové de la pàtria d'origen del general Escipió, Itàlia, i en un primer moment la ciutat va tenir el rang jurídic de Vicus Civium Romanorum.
La ciutat romana va ser fundada l'any 206-205 aC, en un hàbitat indígena de la Turdetània que es remunta almenys al segle IV aC. Dins del seu terme hi ha jaciments i indicis de la seva ocupació molt anterior, entre els quals hi ha argàrics i grecs. Durant l'etapa republicana va ser una ciutat important, i molt més a l'època imperial, tot i que mai no va ser capital de província ni de convent jurídic. Tot i la creença general que va ser abandonada cap al segle IV, la veritat és que només es va abandonar l'ampliació adriania, replegant-se la ciutat cap a una mica més de la seva extensió primitiva, sota l'actual casc de Santiponce, on va continuar una vida de cert prestigi al Baix Imperi i l'època visigoda.
Itàlica va ser la primera ciutat romana fundada a Hispània i també fora de territori italià. En finalitzar la Segona Guerra Púnica a Hispània, va assentar els soldats ferits en una ciutat turdetana preexistent -el nom original del qual es desconeix-, a la zona alta de l'Aljarafe, a la ribera oest del riu Baetis, ubicada a mig camí entre les també ciutats turdetanes d'Hispalis (Sevilla) i Ilipa (Alcalá del Río, SE), i segurament portuària. El text d'Apià d'Alexandria on això es relata (Iberiké, 38) permet deduir que la procedència dels soldats esmentats era fonamentalment italiana, és a dir, d'unitats auxiliars itàliques, i d'aquí el nom elegit per Escipió.
A l'esplendor de la Itàlica d'Adrià, es van construir a la ciutat nova cases d'importants i riques famílies locals, algunes de les quals serien sens dubte senatorials que, a més de seguir l'esquema tradicional de la casa romana, amb un pati interior del qual després derivarien els patis de les cases andaluses, posseïen l'estètica hel·lenística predominant de l'època. La Casa de Neptú conté termes i només ha estat parcialment excavada. La Casa de Files, el nom de la qual s'ha pres del tema d'uns dels seus nombrosos mosaics. Aquesta vila ofereix la millor col·lecció de mosaics geomètrics, encara in situ, a Itàlica. La Casa dels Pavos Reals també pren el seu nom per un dels mosaics del seu costat septentrional que reprodueix una escena amb paons. Destaca un gran forn a una de les habitacions que feia la funció de cuina. La Casa del Planetari posseeix un mosaic que conté medallons amb representacions de les divinitats planetàries que donen nom als dies de la setmana al calendari romà.
L'amfiteatre
Es va construir a l'època de l'emperador Adrià, aproximadament entre els anys 117-138 i va ser un dels més grans de tot l'Imperi Romà. Amb una capacitat de 25.000 espectadors i unes mides totals de 156 x 134 m, disposava de tres nivells de graderia. Sota el nivell de l'antic sòl de fusta de l'amfiteatre hi havia un fossat de servei per als diferents espectacles de gladiadors, anomenats munus gladiatorum i lluites contra feres, anomenades venationes. La graderia, cavea estava dividit en tres seccions, la ima, mitjana i summa cavea, separades per uns passadissos anulars denominats praecinctiones. La primera, la ima cavea, disposava de 6 graderies, amb 8 portes d'accés, i estava reservada a una classe dirigent. La segona, la mitjana cavea, estava destinada a la població més humil, tenia 12 graderies i 14 portes d'accés. La summa cavea, coberta per un tendal, estava reservada només per acollir nens i dones. L'amfiteatre comptava a més amb diverses sales dedicades al culte de Némesis i de Dea Caelestis.
El Lacus Ligustinus, antecedent de les modernes maresmes del Guadalquivir
L'estero del Guadalquivir es troba ubicat sobre el desaparegut Lacus Ligustinus (https://www.youtube.com/watch?v=0nRe-a6cIAA), anomenat així pels romans fa ja 3.000 anys. Aquest feia referència a una antiga cala marítima, formada per les aigües del Guadalquivir en l'últim tram del seu recorregut, en desembocar a l'oceà Atlàntic, que s'hauria satisfet donant lloc als actuals aiguamolls del Guadalquivir.
El terme apareix per primera vegada escrit al segle IV a.c. Es concebia tradicionalment com un golf en procés de reducció amb esters laterals navegables depenent de les marees.
